Aquesta paraula d’origen grec serveix per descriure un estat d’ànim proper a l’optimisme fruit del reconeixement de trobar-se conforme amb l’entorn, amb la realitat que, conjunturalment, ens ha tocat en sort. L’etimologia literal ens parla de “tenir al déu endins”.
L’entusiasme és una de les característiques del discurs de qui està conforme amb el que viu, amb allò que fa i amb allò que practica de manera habitual. Els psicòlegs descriuen també el fenomen contrari i li posen el nom de “dissonància cognitiva”, un estat d’ansietat que es produeix quan adoptem decisions que van en contra de les nostres creences o conviccions; aleshores pot produir-se, com a reacció, la minimització o manipulació de la realitat per tal de reduir l’ansietat, el conflicte intern.
Em ve al cap tota a questa reflexió perquè el passat divendres vaig tenir el goig de replegar el premi de la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes que es va concedir, en la seua vessant col·lectiva, a l’escola de Formació de Persones Adultes Germà Colon. El premi individual, va ser per a Pep Castellano, en reconeixement a la tasca realitzada en el camp de l’animació social. Els discursos del Pep i el meu insistien en la defensa del treball realitzat en les escoles per milers i milers de professionals que dia a dia s’esforcen i s’afanyen a fer la seua feina i el seu treball de manera digna i il·lusionada. Defensàvem l’escola pública i el compromís pedagògic com a motors del desenvolupament de la societat, com a eines al servei de la igualtat d’oportunitats.
Vicent Sales, regidor d’Educació de l’Ajuntament de Castelló, va agrair-nos el nostre discurs i ens va encoratjar a continuar endavant amb aquest entusiasme. Jo vull agrair aquestes paraules pel que tenen de reconeixement d’una realitat: la de milers i milers de professionals del món de l’ensenyament públic que, malgrat l’empitjorament progressiu de les condicions de treball per l’augment de les “ràtios”, per la manca de recursos de tot tipus, pels impagaments de la Conselleria, per la reducció del professorat, dels programes de suport educatiu... continuen treballant amb il·lusió perquè creuen en allò que estan fent i perquè saben que de la seua professionalitat depén el futur de milers de persones.
Es defensa amb entusiasme el que es viu dia a dia. Jo convisc amb companys i companyes que tots els dies entren en les seues aules i treballen colze a colze amb les seues alumnes i amb els seus alumnes per tal d’aconseguir els seus objectius. Sense cap mena de “dissonància cognitiva”. I, sempre, l’objectiu fonamental és aconseguir que siguen millors persones: més raonables, més crítiques, més solidàries, més compromeses i més felices. I moltes i molts de nosaltres pensem que això que sembla una utopia és cada dia una miqueta més a prop.
I ho veiem com a possible perquè hi ha una xarxa pública d’escoles que tenen en comú una sèrie de característiques: bons professionals, amb una molt bona disposició i formació; que no discriminen el seu alumnat pel que fa al gènere, les creences religioses o polítiques o les seues possibilitats econòmiques; que tenen els recursos necessaris per fer front al seu compromís diari i quotidià amb la seua comunitat educativa. I tot això, només és possible amb l’escola pública, l’escola de totes i de tots.
Nosaltres vivim el dia a dia de la formació en aquest país i per això estem ben convençudes i convençuts de les seues possibilitats i de les seues febleses. Actes com el de l’entrega dels Premis de la Càtedra Soler i Godes ens reconforten pel que suposen de reconeixement a la tasca il·lusionant de formar i ensenyar, de viure i conviure a l’escola, de practicar i viure en la nostra llengua... De lluitar dia a dia per fer i construir l’escola que estimem: la pública.
No hay comentarios:
Publicar un comentario