DISCURS DE LA MEMÒRIA

DANIEL GOZALBO.    Cementiri civil de Castelló

Sigueu benvinguts, estimats familiars, amics i amigues que heu tingut la voluntat de compartir la presència al Cementeri civil de Castelló un ú de novembre més.

Tots els que venim en sentim plens de dol per un fets i unes trajectòries vitals truncades de tants amics, familiars o companys, que estan soterrats en aquesta noble terra desprès d’haver estat afusellats bàrbarament a la postguerra, en la anomenada pau de Franco. Però alhora som plens d’alegria de tornar a veure’s un any més mantenint la flama de l’estima i la fidelitat cap a ells i el compromís a les idees i projectes que ells defensares i que per elles van perdre  la vida.

Commemorem un any més les execucions portades a efecte al terraplé del riu Sec, front a la tapia del cementeri que se prolongaren durant casi dos dècades,  des de la tardor de 1938 a mitjans de 1950. La xifra total  son 1014, uns 250 els anys encara de guerra 1938 i 39 i més de 750 en la terrible pau del dictador Franco donen compte de la magnitud de la tragèdia. Estem xafant la terra que conté les restes del major oprobi, la fosa  de la repressió, la terra sagrada per màrtirs de la llibertat.

Sabeu que encara que els afusellats estiguen el centre de la nostra mirada, som conscients també de l’atmosfera de terror que s’escampà al llarg de 40 anys. D I de les mutilacions i penalitats de les vídues, de les mares i dels fills dels desapareguts. Som conscients del dolor de les delacions en cadascú dels nostres pobles. De la marca invisible que ens posaren vencedors a la nostra front durant dècades, dones de rojos, fills de rojos. Compartim el dolor de tantes morts als nostres pobles, només en Alcora afusellaren el 13 % de la gent, una autentica massacre.

Però també recordem l’exili, l’amarg exili de centenars de milers de republicans, i com no l’exili interior que  tantes  famílies coneixerien. Enguany tenim la sort que ens acompanye Alejandro, que ha vingut a compartir uns dies a Castelló des de la seua llar americana. Ell visqué en el Madrid dels anys quaranta, Amb només uns poquets anys visqué no sols la vida de talp (topo) de son pare, el gran professor i científic Vicent Sos Baïnat.  Foren 10 anys d'exili interior, d'alliberar-se de la repressió amagat en el seu llar-presó familiar, sofrint també el truncament d'una carrera professional i investigadora, anul·lar-li la càtedra que tenia des dels temps de la república, tindre canviats els cognoms ell i la seua germana per a poder estudiar en un escola primària. Volem agrair-li la seua presència, la fidelitat amorosa a son D. Vicent Sos pare,  i el compromís, inclús des de la distància, amb  unes idees de progrés i vull transmetre-li la nostra solidaritat, la estima permanent del seu poble i de la seua gent.

Es aquest temps  de novembre de 2011  es tanca un nou cicle de la memòria dels nostres màrtirs, els oblidats de la repressió franquista  i alhora  s’obri un parèntesi d’incògnites al nostre país. Lamentablement encara  hi ha moltes persones, molts col·lectius i moltes institucions que no acaben de donar
resposta a les demandes. Ací junts hem celebrat amb alegria i esperança les paraules de reconeixement cap als ací soterrats. Visquérem els primers anys del cicle de 8 anys que acabem de passar i per fi en 2007 s’aprova  la Llei de Memòria Històrica. Hui estem ací per a agrair els importants passos que esta Llei ha donat i també per a lamentar que la dita norma s'hauria quedat curta per al nostres desitjos.

Per fi gràcies a la Llei de Memòria Històrica de 2007, milers de famílies han pogut identificar i recuperar als familiars assassinats. Hui se senten més en pau amb la seua consciencia, hui tots en alegrem – encara que queden moltes coses per recuperar, encara que hi han massa símbols de la dictadura en llocs públics, dels passos endavant de reconeixement i de compensació simbòlica que en aquest 8 anys s’han donat envers les víctimes i les seues famílies. Però, encara manquen més de 100.000 persones, segons ens diuen els historiadors, soterrats en condicions indignes sense que els seus familiars puguen sentir i expressar el dol.

Hi han els que encara sostenen que parlar del passat equival a reobrir ferides. Les de qui? Les del torturat o les del torturador? Hi ha molts que a força de centrar els estudis i el debat en la guerra civil, perden de vista el franquisme, passant de gaidó pel llarg període d'excepció permanent i segrest de les llibertats. En el que ja no hi ha interès és que la crueltat, la intolerància i l'arbitrarietat durant les quasi quatre dècades posteriors és imputable exclusivament a un sol ban: el que es va erigir vencedor el primer d'abril de 1939.

Hem hagut d'arribar a desembre del 2007 perquè la pervivència i la resistència a retirar els símbols de la dictadura feixista dels nostres carrers i places s'haja convertit en un acte contrari a la llei. La llei, que pretén aprofundir en l'esperit de reconciliació i concòrdia. La llei va aconseguir eixir avant amb massa dificultats, el vot en contra d’alguns partits. La llei de 2007 ordena que incloguen, entre els seus objectius, honrar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes a conseqüència de la Guerra Civil i de la repressió política que la va seguir.  Cap historiador sensat ha negat la brutal repressió patida pels vençuts en forma d'execucions en juís sumaríssims, passejos extrajudicials i camps de concentració. Els vencedors es van encarregar d'escriure la seua història oficial en uns toms davall el títol d'Història de la Croada, títol a què l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana res va haver d'objectar.

Companys i companyes, és ben sabut, que ara fa un poc més de 100 anys que Francesc  Ferrer y Guardia va ser declarat culpable davant d'un tribunal militar i un 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat en de la presó del Montjuïc. Era un pedagog  de notable prestigi i de fecunda escola, Tots els historiadors han demostrat que no va tindre relació amb els fets i que els tribunals militars el van acusar i van condemnar sense proves.  Però algú tenia que pagar com instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Arran del procés i execució de Ferrer Guàrdia, en un prestigiós periòdic anglès s’afirmava: «El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de xiquets en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles»;

Pocs saben que la nit anterior al seu afusellament dictà les últimes voluntats al notari: “Desitjo que en cap ocasió ni pròxima ni llunyana, ni per un ni un altre motiu, hi haja manifestacions de caràcter religiós o polític davant de les restes meues, perquè considero que el temps que s'empra ocupant-se dels morts seria millor destinar-ho a millorar la condició en què viuen els vius, tenint gran necessitat això quasi tots els homes”.

Que pensaria de nosaltres Ferrer i Guàrdia 100 anys desprès d’haver-lo afusellat Per què obstinadament, ens mantenim fidels al record i memòria dels afusellats, i continuem donant testimoni permanent i públic de la seua vida del seu sacrifici, de la seua honradesa i de la seua innocència,

Sense cap dubte per que el seu assassinat és igual d'injust que el motius de la seua mort; Llegim en la majoria de certificacions, Hemorràgia produïda per xicotet projectil. Això ens pareix un eufemisme intolerable, veritat? També afusellament és una paraula injusta, fou un assassinat, no va ser un consell de guerra, allò va ser un teatre interpretat per militars i els falangistes.

Tota mort comporta un dol. El dol privat i públic no sols serveix de testimoni de dolor per l'absència sinó també de preparació per a conformar-nos interiorment per la pèrdua. Hem fet un dol pels desapareguts, pels afusellats? . No hem pogut ni en aquell moment ni fins ara acollir-los als nostres braços. Potser les mil famílies que ací tenen soterrats els seus sers estimats  han pogut iniciar un dol privat, però la societat espanyola no ha fet el seu dol de la guerra i dels morts de la guerra i que, per tant, l'Estat està en deute. Encara queda pendent la interiorització profunda de la barbàrie del passat. Po això estem ací, per a exigir als líders polítics, als lideres socials, a les institucions el dol de justícia, el dol per l'oblit que han tingut cap a ells. Ni el Rei com a cap d’estat ni l'Església han expressat públicament la seua condemna del règim franquista, i això sí que pot estar en l'origen d'algun problema de fons. Mentre el Rei i l'Església no assumisquen i expressen eixa condemna de la dictadura, rotunda i amb la solemnitat deguda, el sòl continuarà sent igual d'estable que ara, sens dubte, però també seguiran pendents moltes causes menors . quan el que queda per corregir és la debilitat moral de dos institucions encara.

Hem tingut que esperar 70 anys perquè l'estat espanyol reconeguera la doble injustícia comesa amb ells. La primera per la barbàrie feixista que els va assassinar en plena “pau de l'Espanya de Franco”. La segona per oblidar-los en la transició, per apartar-los a la vora del camí de la història.

Estem ací, per dir ben fort i convençuts, com tants, que  és incompatible la consolidació de la democràcia a Espanya, sense afrontar sense reserves el tema de la memòria històrica.  Sense atendre a la mateixa, la democràcia no estarà completa. Vam patir forçoses pressions per a fer possible una transició. Però ara, quin sentit té erigir una muralla d'impunitat retrospectiva? Espanya va ací camí de ser una excepció a Europa. Els homenatges a les víctimes no basten per a cancel·lar responsabilitats. La condemna retrospectiva dels botxins, encara que siga sols simbòlica, constitueix un acte inexcusable de justícia.

Estem ací per a reiterar que el paper més trist, més lamentable en tot aquest procés es l’actuació de l’Església Espanyola. Encara fa pocs mesos el cardenal Rouco parlant de la memòria històrica va afegir unes frases que són realment greus, sobretot venint d'una figura la representativitat social del qual no és precisament marginal: “ als joves cal alliberar-los, en tot el que es puga, del llastos (lastres) del passat, no carregant-los amb velles picabaralles i rancors, sinó ajudant-los a enfortir la voluntat de plena concòrdia i amistat”. Considera el president dels bisbes que els joves no són capaços de conèixer, processar i incorporar la història recent. Propugna la ignorància històrica, que com sabem es condició per que els joves creguen fàcilment la mentida.

El president de la Conferència Episcopal Espanyola, continuava propugnant l'oblit: “A vegades és necessari saber oblidar. No per ignorància o covardia, sinó en virtut d'una voluntat de reconciliació i de perdó verdaderament responsable i fort”. Tal declaració de principis, com ja s'ha assenyalat des de diversos àmbits, xoca amb l'ús bel·ligerant que de la memòria fa la cúpula catòlica espanyola i sectors afins de la dreta. I no me referisc només a la política de beatificacions de víctimes que, per la seua naturalesa militant i propagandística, no té res a veure amb l'esborrament dels records, sinó tot al contrari

El passat 12 juliol  de 2009  titularen molts periòdics “l'Església basca demana perdó pel seu silenci davant d'un crim franquista”.  És cert, però fou una petició de perdó un tant interessada, perquè les víctimes d'aquell crim franquista eren part de l'Església, eren 14 sacerdots nacionalistes bascos que van ser afusellats entre 1936 i 1937 per les tropes de Franco Potser serà un penediment sincer i complet, si ara els bisbes vascs prelats porten a la Conferència Episcopal Espanyola, , una iniciativa per la qual l'Església espanyola en el seu conjunt demane perdó pel seu silenci davant de tots els crims franquistes  i per la seua complicitat amb Franco, per haver-ne constituït durant dècades en la coartada moral d'un règim injust i immoral.

 “L'Església espanyola demana perdó pel seu suport al franquisme”. Podrem algun dia llegir este titular als mitjans de comunicació?  Ni  abans ni ara, la jerarquia de l'Església espanyola han estat  instrument de reconciliació, més vegades ha estat motiu d'escàndol. Recordeu l'anterior arquebisbe de Valencia Garcia Gascó, amb la seua beatificacions  a centenars, omplint-se la boca de “Mártires de la persecución religiosa de 1936” i tancant els ulls a tanta misèria moral del règim franquista. Que la sintonia de la jerarquia amb Franco i els seus crims va ser total. Fou trist el paper de l'Església en la seua històrica aliança amb la reacció i els poderosos Com es pot ser tan cec i sectari? Com es pot predicar la justícia, el perdó i altres valors evangèlics

És la mateixa Església que escrivia en 1942 al diari “Redención” destinat per als presos: L'únic home que té la incomparable fortuna de poder contestar-se a la pregunta quan moriré? és el condemnat a mort. “moriré a les cinc d'esta mateixa  matinada !!  Pot donar-se una major gràcia per a una ànima que haja caminat en la seua vida apartada de Déu?  Quin cinisme, que horrorós cinisme, un pensament  pecaminós, una burla contra la dignitat la del bisbe que ho va escriure.

És la mateixa església  que controlava la societat fins al menor i subtil detall com ara ho fan encara a alguns països àrabs els ultres musulmans. Era una església que s’omplia de goig al dictar misses obligatòries, la de les multes per anar a treballar en festiu en els anys quaranta,  Eixa obligació no feia mal,  una missa no és cap càstig, pot pensar algú. No,  no és així. Ací mateix al cementeri civil podeu comprovar  els afusellats del 25 d'abril de 1940. Vos sorprendrà  comprovar que eixe dia hi ha 28 afusellats. Pepe Vicent i jo mateix hem contat alguna vegada la seua història,  Però de nou la recordaré: El dia anterior dimecres  24 d'abril de 1940 un pres es va negar a agenollar-se en la missa obligatòria. En el mateix pati de la presó, davant de tots va ser afusellat com a escarment col·lectiu, per negar-se  a fer la genuflexió. Un acte de barbàrie a major honra de Crist. Un màrtir del feixisme ultra beneit pel capella de la presó.  Una comissió Inspectora de la Direcció General de Presons, informada del fet, no va estar d'acord amb la sentència, considerant-la massa dèbil i va ordenar l'execució d'altres 25 presoners en la matinada del pròxim dia 25 d'abril. Un de Benicarló, tenia 19 anys, 1 de Vinaròs, 1 d'Almenara, i 1 de Betxí, 10 de Borriana entre ells 2 de 26 anys, 9 de Vila-real, 3 d'Almassora, un d'ells de 23 anys i dos de Castelló, de 26 i 27 anys.   28 afusellats pel gran pecat de  que en la missa obligatòria, un pres, guiat per la seua dignitat i dret, es negara a agenollar-se.  ÉS la mateixa Església que promou les massives beatificacions, convoca les manifestacions contra el legítim govern de l’Estat que legisla sobre la moral pública. .

Fins a quan haurem de suportar el  discurs  hipòcrita d'eixos sepulcres emblanquinats. Si ara trauen les seues forces al carrer per a impedir legislar a un govern legítim, que faran els propers temps si mana, com diuen ells, un govern de dreta. Tornaran a ser el amos del carrer i de la moral, de nou l’estat tindrà que fer dexació dels seus poders sobre la vida pública i tindrem que anar de nou a les misses obligatòries? Al bateig eclesial, al matrimoni canònic “instituido por Dios”. Ja torna el fru-fru de les sotanes pels carrers, l'olor d'encens en les festes, les processons i la cera a dominar la vida pública. A tergiversar amb tota impudícia la història, a refregar als llavis el crucifix en l'últim moment de la vida.

No, no sols no han demanat perdó, estan crescuts com energúmens, amb el desig d'implantar de nou un estat sota el seu domini.

Per això devem estar preparats per a afrontar els pròxims anys en el cas que governe de nou eixa dreta que nega el pa i la sal als nostres familiars ací soterrats. No oblidarem el deute moral que tenim amb ells, governe qui governe. Manifestarem el dol en privat i públic per ells. No acceptarem falses lectures de la historia. No volem que se queden arraconades  en el camí de la historia tantes vides, tants projectes, com estant truncats en esta terra sagrada.

Ens conjurem a defensar el nom i l’obra de cadascú d’ells i de retornar el nom de cada cosa.  Ens mantindrem fidels, per sempre més al Servei d’aquest poble..

I espero que tinguem tots salut per a retrobar-nos de nou en aquesta fita anual del nostre compromís amb la justícia i la llibertat.

Salut i fidelitat.