Quan jo era petita, a la ciutat on vivia, no es veien moltes escultures pel carrer, ni en les places, tret de les antigues, o aquelles incorporades en els grans edificis públics o parcs (lleons, cariàtides) que recordaven personatges importants. Els xiquets, i crec que la majoria de ciutadans, quasi mai sabíem què significaven ni a qui representaven. I, per suposant no se n’instal·laven de noves.
Segurament els nostres governants no tenien eixa sensibilitat, ni recursos, ni s’ocupaven d’aquestes minúcies; i pensarien que ja en tenien prou en treure el país de la misèria de la postguerra. I és que l’art no era una prioritat. No existia la llei que obliga a emprar l’1% del cost total de l’obra pública en obra d’art.
A la nostra època, a l’ actual, és diferent: ja fa uns anys vaig escriure a propòsit de les escultures, com a part essencial del patrimoni cultural urbà de la ciutat de Castelló. He revisat el meu article i … està actualitzat! Em queixava de la manca de transparència a l’hora de seleccionar els artistes que havien de participar en l’ornamentació de la ciutat; de la llàstima de no aprofitar aquests anys de construcció desaforada per a dotar la ciutat d’obra actual, de qualitat, que servira d’oportunitat a joves artistes que s’han de donar a conèixer… en fi, de coses absolutament actuals i que es podria subscriure amb els ulls tancats.
L’escriptor Antonio Muñoz Molina, en un diari de tirada nacional, es queixava fa poc de la lletjor que ens envolta: de la manca de bellesa, de delicadesa, de plaer estètic a la vista. Sort que, a Castelló, tenim la mar. A la qual cal mirar sempre des de la vora, ja que la nostra vista, si no és així, es contamina de seguida amb edificis, palmeres mortes i mal podades, jardins tristos. Però sempre ens queda la mar, a seques.
Però tornem a les escultures: supose que hi haurà un bon contracte signat amb l’artista local de renom que és el major proveïdor escultòric. I espere que a ningú se li ocórrega mai demanar eixos contractes, o les factures. Si no l’haguera cobrat, si fóra obra regalada, l’obra que el Sr Ripollés ha aconseguit col·locar en la nostra ciutat obligaria a que se li atorgara el títol de mecenes. No sabem el què han costat les obres que hi ha per la ciutat, i a les rotondes. Algú ho sabrà, segurament.
Diferent és el cas de l’escultura de l’anomenat aeroport. En aquest cas sí que sabem el preu. I sabem també que és una obra de creació inspirada en un altre “creador”. Això ens tranquil·litza una mica, ja que ens permet pensar en una obra de gran consistència simbòlica i que podran gaudir els nostres besnéts. És una herència cultural de gran valor i exponent d’una tasca de grans dimensions. Llàstima que no ens haguem enterat abans que hi havia la intenció de fer una escultura tan important: hauríem suggerit que feren un concurs obert, que crearen un certamen internacional per a dotar l’aeroport d’una mostra d’art contemporani, mereixedora de ser visitada per ella mateixa. Llàstima que no li hem pogut demanar consell a la Universitat, o a la facultat de Belles Arts de València, o al director del Museu, o als catedràtics d’història de l’art o d’estètica que tenim, o als artistes, als galeristes... Llàstima que no haguem sabut abans que disposàvem de 300.000 euros gastadors per a obra d’art en l’aeroport. D’haver estat així, hauríem orientat més els responsables a l’hora de seleccionar l’obra, i potser haver ajudat a gestionar millor els diners, ja que amb aquesta quantitat es podria haver posat un museu a l’aire lliure, i ara, al menys, podríem anar de visita cultural a l’aeroport, ja que de moment no sabem si servirà per a res més... Podria haver estat l’inici d’un itinerari cultural per la nostra província: anar al museu de Tírig (abans que tanque per manca de fons...), visitar la bellesa extrema d’Ares, continuar fins a Morella, o anar al Museu de Pedra Seca de Vilafranca... en fi una excusa preciosa per a fer turisme d’interior. Però, malauradament, l’escultura colossal del Sr. Fabra –la primera parada del nostre itinerari– no incita a començar el viatge...
I és que la realitat ha estat d’una altra manera…. Llàstima. Potser hem d’esperar altres èpoques, altres idees sobre l’art, altres compromisos amb la democràcia, altres…. Posen vostès el què vulguen… I esperen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario