Sí, retallades als serveis públics valencians a tot arreu, sense esme. Afecten a hospitals, als centres educatius públics i concertats, a les entitats que treballen amb les persones en situació de dependència, ONG que treballen amb immigrants, amb joves en situació de risc... Les retallades són generals i ho són també els impagaments, que afecten al dia a dia de totes les persones que vivim en aquest territori. I les ciutadanes i els ciutadans que les patim comencem a no entendre res de res.
No entenem, en primer lloc, les alegries de tota aquesta gent que pega bots de goig en assabentar-se de la declaració de “no culpable” dels senyors Camps i Costa. Després d’escoltar les converses obscenes d’aquests personatges amb els responsables de la trama Gürtel, sembla que no hi ha justícia en aquest país nostre. Crec que no compartim el mateix llenguatge i el que per a mi és blanc, per a unes altres persones és negre. Els diners públics han tingut destinacions inconfessables durant anys i anys o s’han dedicat a omplir les butxaques dels Calatrava i els Ecclestone, mentre s’ajornaven inversions necessàries per mantenir la qualitat dels serveis públics o es buidaven els romanents que avui necessitem de manera tant urgent.
No passa res. Aquests dies els carrers s’omplen d’ample en ample amb la indignació de milions de valencianes i valencians que llancen crits de ràbia contra la injustícia però que no arriben amb la claredat necessària als oïts de la majoria de la població. I no entenem del tot el perquè. Com no entenem com no han arribat amb la claredat necessària als oïts del jurat les paraules que jo he escoltat aquests dies de judici vergonyós. Per què aquestes paraules se les emporta el vent?
No som tants com sembla? Serà que la raó no està del costat del que nosaltres entenem com a justícia? Serà veritat que els diners públics que ara ens fan tanta falta i no estan per cap lloc no se’ls han emportant els Eccleston, els Calatrava i els amics del Gürtel dels Camps i dels Costa? Tot és possible. Jo ja no en tinc gens, de capacitat de sorpresa: tots els dies se’m fan els ulls com a plats del que escolte a la ràdio o puc llegir als diaris.
Però no podem concloure que estem somiant o que el nostre món no és aquest. Descartes va arribar a la intuïció necessària del “cogito, ergo sum”, aquell “jo pense, doncs no puc dubtar de la meua existència”. Així, si no estem en un somni impossible, si ens pessiguem les galtes i sentim dolor, és que som desperts i és veritable el que estem vivint, encara que ens sorprenguem una miqueta més cada dia.
Caldrà que raonem amb cadascú que se’ns acoste i que no ens oblidem de fer-ho dia a dia. Caldrà que continuem participant en les mobilitzacions que es convoquen i caldrà que continuem alçant la veu i cridant amb ràbia contra la injustícia i el robatori generalitzat que han perpetrat els corruptes. Ells s’han emportat els nostres diners i ells ens retallen ara els serveis i les nòmines. Cal que ho diguem fort i clar: no van invertir en allò necessari quan hi havia diners;se’ls van emportar o els van dedicar allò que no era ni urgent ni convenient; ara ens els reclamen per pagar el que ells deuen perquè han malbaratat els nostres diners.
Mentre jutgen a Garzón per tractar de saber la veritat del Gürtel i dels crims del franquisme, els que van malbaratar els nostres diners i els van dedicar a visites innecessàries, a carreres i a “saraos” queden absolts o ni tan sols entren en els jutjats. Aquesta setmana ens hem desdejunat amb la increïble notícia de la no culpabilitat d’aquells que conversaven amb personatges d’ambients, com a poc, tavernaris. Demà podem trobar-nos amb més absolucions d’altres personatges d’igual “calaña”, mentre persones de reconeguda solvència nacional i internacional, comel jutge Garzón, són acusades de manera absolutament injusta.
No és lògic ni tolerable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario