LA IL·LUSIO DE MADINA

VÍCTOR GUINOT                                      Levante, 27-04-2013

El Partit Socialista viu un període de màxima convulsió interna. Des de la gran davallada de les eleccions al 2011 el PSOE està vivint una etapa de depressió, agreujada per una sensació d’allunyament màxim entre els militants i la direcció del partit. El Congrés Federal va tancar en fals, amb una sensació generalitzada de que més que la voluntat dels militants, allí s’havia donat la voluntat dels delegats, la qual moltes vegades no és coincident.

El problema s’ha agreujat conforme el temps anava donant la raó a aquells que dèiem que s’havia donat un pas enrere. Un any i mig després d’aquell congrés el partit ha anat perdent percentatge de vot mes a mes, enquesta a enquesta. I cap d’aquestes encara dóna al PSOE com a primer partit a Espanya, malgrat la forta davallada del PP.

La militància està més cansada que mai i veu a la direcció donar tombs sense cap rumb, adequant-se cada dia segons les crítiques que rep. Un projecte sense futur, que alguns cregueren que només tenia com objectiu liderar una transició per la previsible travessia del desert, una idea ja rebutjada.

El dijous Rubalcaba ens delectava a la premsa amb unes declaracions que asseguraven que hi haurien primàries per escollir al proper secretari general del PSOE, i que a més a més avançaria les primàries per elegir al proper candidat a la presidència del govern del partit socialista.

Són dues reclamacions que es porten fent des de fa temps, però hem hagut d’esperar a que un secretari general – en aquest cas el del PSdG, Pachi Vázquez – hagi desafiat a la direcció federal proposant i aprovant el seu propi reglament de primàries. Així que Ferraz decidí que si no podia controlar la federació gallega, adoptaria el seu programa.

Totes aquestes vacil·lacions ens portem a pensar, ara més que mai, que l’actual direcció necessita un canvi. I si aquesta no el pot donar, almenys s’hauria de crear un projecte alternatiu al voltant d’una persona que impliqui renovació, que creï consens, i sobretot, que creï il·lusió.

I tot aquestes premisses les compleix amb força virtut Eduardo Madina, qui aquesta setmana ja ha deixat caure que sotmetrà la seua possible candidatura a encapçalar les llistes del PSOE de les properes eleccions generals a primàries, quan fa un any s’autodescartava sistemàticament. Si bé és cert que no ha dit expressament que s’ho planteja, ara ja no ho nega.

No som pocs els que pensem que la possibilitat de que Madina esdevingui candidat socialista a les properes eleccions portaria al PSOE la tan necessària renovació. Un candidat jove, amb ganes i desvinculat de l’anterior govern de Zapatero. Un candidat que no només agrada a militants, sinó que també agrada – i molt – als milers de simpatitzants del partit que ara es veuen orfes del seu partit de sempre. Un candidat que podria retornar al PSOE als seus nivells de vot que tingué al passat, però sobretot, que portaria als votants que s’ubiquen en l’espectre de l’esquerra a creure que el PSOE tornaria a ser una opció de govern creïble i a tornar-los l’entusiasme tan lamentablement perdut per les equivocades decisions d’aquests darrers anys.

No és difícil veure que Madina seria una afortunada elecció. Només cal pegar un cop d’ull a la TDT party – els mitjans de comunicació de dretes – i veure que aquests estan més nerviosos que mai. Les seues reaccions no s’han fet esperar. Aquesta setmana han dedicat programes sencers al jove polític socialista, intentant desprestigiar-lo al màxim, i això que encara és només un possible candidat. Aquestes crítiques no fan més que reforçar la idea de que seria una elecció encertada.

La decisió urgeix. El partit sembla encara dormit, però ara pareix que comencem a veure la llum al final del túnel. Si les primàries són finalment després de l’estiu, això significaria arribar al començament del proper any amb un candidat ja decidit i ratificat per les bases – no com l’actual direcció – a les eleccions europees de l’any vinent. El partit tindria aleshores un cap visible clarament desmarcat de l’etapa anterior i la gent del carrer tornaria a creure en aquesta opció política.

Es parla molt de que ara el necessari és canviar de projecte abans que de cares. Però un projecte, per molt bo que sigue, no té cap recorregut si les persones que ho proposen no ho feren quan tingueren poder executiu. Cal ser conseqüent i fer el mateix a l’oposició que al govern. Els ciutadans ens castigaren per no fer-lo. No tornem a decebre’ls.