LA IGUALTAT, MÉS LLUNY

PEP LLUÍS GRAU                                        Mediterráneo, 9 -12 - 11

Aquests dies llegíem que dones i homes compartien les tasques domèstiques de manera molt desigual: les dones hi dedicaven el doble de temps que els seus companys. L’altra dada curiosa és que no havíem avançat gens en deu anys. Un altre estudi constatava la percepció que les joves i els joves tenen del tema de la igualtat i de l’origen de la violència de gènere. Molt preocupant. Cal una reflexió urgent, perquè alguna cosa estem fent malament. Hem aprovat lleis molt importants en aquestes darreres legislatures socialistes que han situat el nostre país en l’avantguarda mundial. Però cal treballar també amb decisió en uns altres àmbits perquè hi ha un impasse evident en l’evolució d’algunes xifres.

Em ve al cap que estem relaxant algunes alarmes, que no insistim el suficient en l’exigència, o autoexigència, de determinades actituds. Crec que hem de treballar millor els programes educatius per tal d’evidenciar els prejudicis, els preconceptes o els errors conceptuals pel que fa a la percepció en l’àmbit privat o familiar del tema de la igualtat i poder tractar-los de manera sistemàtica.

Les televisions privades ens han promés sovint que estudiarien seriosament el tema de l’autoregulació en el tractament que fan de la igualtat de gènere. Molt poca cosa s’ha progressat en aquest àmbit: només cal que fem un volt per la programació audiovisual per constatar una realitat que fa fàstic.

En l’àmbit escolar es poden fer moltes reflexions i es pot dur endavant un conjunt d’iniciatives d’un enorme interés i que donaran, segur, molts bons resultats, però si des de l’àmbit privat no es prenen les mesures adients, passarem uns altres deu anys d’estancament. I no sembla que ara entrem en els millors temps per a la igualtat: el resultat de les darreres eleccions generals anuncien una forta regressió en les polítiques actives per aconseguir millores substancials pel que fa a la igualtat. S’enceta una conjuntura molt complicada i caldrà estar ben vigilants per impedir les regressions previstes o anunciades ja pels dirigents de la dreta.

El que sí que està en la nostra mà és tenir cura amb les nostres actituds i incrementar el nostre nivell d’exigència i, sobretot,  d’autoexigència en l’ús que fem del llenguatge, en la nostra relació amb les persones, en l’educació i els valors que transmetem a les nostres filles i als nostres fills, vigilar el nostre entorn i exigir que la màxima serietat i rigor en el tractament del tema de la igualtat. No val l’autocomplaença ni mirar cap a una altre costat a l’hora de la denúncia sistemàtica dels comportaments masclistes. Hem de continuar avançant i no ens podem permetre de cap de les maneres que la desigualtat puga ser un fenomen acceptat per habitual i ancestral.

Les socialistes i els socialistes hem de lluitar per la igualtat amb el convenciment que ho estem fent per la llibertat i per la felicitat. No serem lliures si les nostres companyes, les dones, no ho són de la mateixa manera que ho som nosaltres, els homes. No valen excuses perquè les números ho diuen ben a les clares: elles treballen a casa el doble que nosaltres, cobren menys pel mateix treball, ocupen menys càrrecs de responsabilitat, pateixen encara més el fenomen de l’atur, de la marginació social... i de la violència de gènere.

Es poden fer millors lleis, però el problema és que la ciutadania s’ha d’implicar de manera determinant en la solució del problema. Caldrà que les dones alceu de nou la bandera del feminisme per combatre l’immobilisme i el retocés dels vostres drets. Nosaltres, els homes, caldrà que anem de la mà i siguem solidaris. Ens va la nostra llibertat i la nostra veritable felicitat.

ENTUSIASME

PEP LLUÍS GRAU                                            Levante, 8 - 12 - 11

Aquesta paraula d’origen grec serveix per descriure un estat d’ànim proper a l’optimisme fruit del reconeixement de trobar-se conforme amb l’entorn, amb la realitat que, conjunturalment, ens ha tocat en sort. L’etimologia literal ens parla de “tenir al déu endins”.

L’entusiasme és una de les característiques del discurs de qui està conforme amb el que viu, amb allò que fa i amb allò que practica de manera habitual. Els psicòlegs descriuen també el fenomen contrari i li posen el nom de “dissonància cognitiva”, un estat d’ansietat que es produeix quan adoptem decisions que van en contra de les nostres creences o conviccions; aleshores pot produir-se, com a reacció, la minimització o manipulació de la realitat per tal de reduir l’ansietat, el conflicte intern.

Em ve al cap tota a questa reflexió perquè el passat divendres vaig tenir el goig de replegar el premi de la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes que es va concedir, en la seua vessant col·lectiva, a l’escola de Formació de Persones Adultes Germà Colon. El premi individual, va ser per a Pep Castellano, en reconeixement a la tasca realitzada en el camp de l’animació social. Els discursos del Pep i el meu insistien en la defensa del treball realitzat en les escoles per milers i milers de professionals que dia a dia s’esforcen i s’afanyen a fer la seua feina i el seu treball de manera digna i il·lusionada. Defensàvem l’escola pública i el compromís pedagògic com a motors del desenvolupament de la societat, com a eines al servei de la igualtat d’oportunitats.

Vicent Sales, regidor d’Educació de l’Ajuntament de Castelló, va agrair-nos el nostre discurs i ens va encoratjar a continuar endavant amb aquest entusiasme. Jo vull agrair aquestes paraules pel que tenen de reconeixement d’una realitat: la de milers i milers de professionals del món de l’ensenyament públic que, malgrat l’empitjorament progressiu de les condicions de treball per l’augment de les “ràtios”, per la manca de recursos de tot tipus, pels impagaments de la Conselleria, per la reducció del professorat, dels programes de suport educatiu... continuen treballant amb il·lusió perquè creuen en allò que estan fent i perquè saben que de la seua professionalitat depén el futur de milers de persones.

Es defensa amb entusiasme el que es viu dia a dia. Jo convisc amb companys i companyes que tots els dies entren en les seues aules i treballen colze a colze amb les seues alumnes i amb els seus alumnes per tal d’aconseguir els seus objectius. Sense cap mena de “dissonància cognitiva”. I, sempre, l’objectiu fonamental és aconseguir que siguen millors persones: més raonables, més crítiques, més solidàries, més compromeses i més felices. I moltes i molts de nosaltres pensem que això que sembla una utopia és cada dia una miqueta més a prop.

I ho veiem com a possible perquè hi ha una xarxa pública d’escoles que tenen en comú una sèrie de característiques: bons professionals, amb una molt bona disposició i formació; que no discriminen el seu alumnat pel que fa al gènere, les creences religioses o polítiques o les seues possibilitats econòmiques;  que tenen els recursos necessaris per fer front al seu compromís diari i quotidià amb la seua comunitat educativa. I tot això, només és possible amb l’escola pública, l’escola de totes i de tots.

Nosaltres vivim el dia a dia de la formació en aquest país i per això estem ben convençudes i convençuts de les seues possibilitats i de les seues febleses. Actes com el de l’entrega dels Premis de la Càtedra Soler i Godes ens reconforten pel que suposen de reconeixement a la tasca il·lusionant de formar i ensenyar, de viure i conviure a l’escola, de practicar i viure en la nostra llengua... De lluitar dia a dia per fer i construir l’escola que estimem: la pública.

WIE SCHADE FRAU MERKEL!!!

AURORA MARTÍNEZ                            Mediterráneo, 9 - 12 - 11
Sí, es una lástima que una persona a la que considero inteligente y capaz de tomar las decisiones adecuadas, recientemente, su postura no deja de ser obstinada en lo que al reflotamiento de la economía de la Europa del Euro se refiere y de toda la Unión, en general.

Y… ¿eso por qué?, se preguntaran Uds. Pues, sencillamente, la Sra. Merkel sabe que su país, Alemania, que tanto esfuerzo hizo en los momentos de la caída del muro de Berlín, cuando la unión de las dos Alemanias, y que toda Europa apoyó, con el regocijo del mundo occidental, es, supuestamente, el que goza de mayor prestigio y poder económico en la actualidad y que su posicionamiento al lado de aquellos gobernantes de la Unión que promulgan lo de  “todos somos unos, los unos para los otros”, podría significar un debilitamiento de su popularidad entre los militantes de su partido con vistas a las próximas elecciones alemanas. Es una cuestión de intereses. Veremos cómo acaba el tema y qué es lo que trasciende de la cumbre del Partido Popular europeo en Marsella, celebrada los días 7 y 8 de los corrientes y la posterior cumbre de los gobernantes de la Unión Europea, en Bruselas.

Ya puestos, les pido donativos para la Plataforma de Afectados de Hipoteca de Castellón PAH, en base al siguiente orden de prioridad:

1.- Alimentos en general, 2.- Artículos de aseo, 3.- Ropa y calzado.

Los datos para las entregas son:

PAH Castellón

Calle Cerdán de Tallada, 23, Entresuelo
Castellón de la Plana
pahcastellon@gmail.com
644.455.185

Alguien mencionó que, de no tomar la Europa de la Unión las medidas adecuadas, la sociedad de los países europeos más débiles retornaría al nivel de los años 50.¡Qué lástima!. Wie schade Frau Merkel !!!

AGUA QUE NO HAS DE BEBER….

VICENTE GARCÍA NEBOT                   Mediterráneo, 5 - 12 - 11

…dejala correr. O eso al menos debe haber pensado el President de la Generalitat, Alberto Fabra, al liquidar aquella fundación constituida con dinero público, que se llamaba Fundación Agua y Progreso, y que pretendía reclamar el trasvase del Ebro al pérfido Gobierno socialista de la nación.

Ganadas las elecciones nacionales el pasado 20N, y tras haber  visto, con estupor, que el PP nacional no llevaba en su programa esta reclamación histórica de las sedientas tierras del sur y, lo que es peor, que el PP valenciano y murciano no reclamaran a su jefe de filas que hiciera una encendida defensa de tan vital proyecto,  la portavoz del Consell, Lola Johnson, nos ha informado de la aprobación el plan de racionalización del sector público fundacional, que comporta la extinción  de tan necesaria entidad pública porque "ha cumplido sus objetivos fundacionales" .

Y es que Lola tiene razón, la Fundación Agua y Progreso ha cumplido su objetivo: que el Partido Popular ganase las elecciones. Lo demás, como ya sabíamos todos, no era más que ruido mediático.

Ahora, cumplidos los últimos objetivos militares, el President podía ir un poco más allá, y derogar el Plan de Acción Territorial del Corredor de Infraestructuras (reserva de suelo para construir el Canal del Ebro) que grava el territorio de nuestra Comunitat de Norte a Sur en una franja de 400 m de ancho, partiendo términos municipales en dos, pasando por encima de urbanizaciones y polígonos industriales, seccionando suelos de altísimo valor ambiental y forestal, y que jamás se llevará a cabo. Aunque vuelvan a poner de ministro a Arias Cañete, aquel que, a los agricultores murcianos les dijo que el Plan Hidrológico saldría "por güevos" y que su tramitación en las Cortes iba a ser un "paseo militar". Pues hale… ¡a paseo!

MAL CAMINO

IGNACIO SUBÍAS                                   Mediterráneo, 6 - 12 - 11

Independientemente de los silencios habituales del futuro presidente M.Rajoy, donde los “depende“ y “ya veremos“ siguen presentes en su manera de actuar. Es evidente que otros dirigentes del P.P. que ya están gobernando, sí que están tomando medidas, eso sí han esperado a que pasen las elecciones para anunciarlas.

Así la señora De Cospedal, acaba de anunciar importantes recortes, bajada de los sueldos de los funcionarios, incremento de la jornada laboral, suprimir la gratuidad de los libros de texto, reducir la aportación a la Universidad, reducir las inversiones en infraestructuras y como no entra de lleno en el sistema sanitario público, donde pasa la gestión de cuatro hospitales públicos a manos de empresas privadas y quiere frenar la demanda en los servicios socio sanitarios…

En nuestra Comunidad se lleva tiempo tal y como he comentado en diversas ocasiones, realizando recortes progresivos que afectan a los pilares del estado de bienestar, por una parte yo creo que lo hacen por concepción política e ideológica y por otra por incapacidad, porque no han sabido priorizar entre otras razones.

El modelo que ahora adopta la señora De Cospedal, hace tiempo que se viene aplicando en nuestra Comunidad, donde la gestión privada se extiende por 5 departamentos sanitarios, lo que supone casi un 25% de la población. También la alta tecnología está en manos de empresas privadas y todo ello sin haber realizado una evaluación seria, pública y trasparente sobre éste modelo, tal y como hemos solicitado , pues creemos que no es más eficaz, ni más eficiente, ni de mejor calidad, ni más barata y llevará a la inequidad del sistema. Además ya se anuncian recortes en infraestructuras, no realizaran hospitales comprometidos y hasta presupuestados, han retirado 17 centros de salud presupuestados en años anteriores, cierran camas hospitalarias, anuncian la disminución de las sustituciones, reducirán los permisos para acudir a congresos o cursos, lo que puede incidir en la formación… y como ya saben 3 días después de las elecciones han despedido a 114 trabajadores del centro de investigación Príncipe Felipe, el mayor centro de investigación en el campo de la medicina en nuestra Comunidad, ante el estupor de la comunidad científica Nacional e Internacional, que han firmado una carta más de 5000 investigadores en protesta por la medida. Además siguen con un tremendo endeudamiento y sin pagar a proveedores.

En fin me hubiera gustado equivocarme, pero todo parece indicar que el P.P. sigue con una agenda, que intentaba ocultar antes de las elecciones. Están llevando adelante, lo que consideran recortes necesarios, pero lo están haciendo sobre lo necesario. Yo no creo que nadie vote a favor de recortes en la sanidad o en la educación pública o de otros servicios  sociales. El culto a la privatización del P.P. no nos llevará a las soluciones de los problemas actuales.

Hay que buscar soluciones que mantengan la solidaridad y no incidan negativamente sobre los más desfavorecidos, tal y como ocurre con los recortes que se están realizando- Lo he dicho repetidamente, cuidado que no hay logros en el sistema de bienestar que nos hemos dado, que no sean reversibles. Es verdad que hay que dar un tiempo para quien comienza a gobernar, pero los antecedentes de sus compañeros donde gobiernan, son preocupantes y cabe preguntarse ¿solucionaran los problemas?.

ENTUSIASME

PEP LLUÍS GRAU                              Levante de Castellón, 2 - 12 - 11

Aquesta paraula d’origen grec serveix per descriure un estat d’ànim proper a l’optimisme fruit del reconeixement de trobar-se conforme amb l’entorn, amb la realitat que, conjunturalment, ens ha tocat en sort. L’etimologia literal ens parla de “tenir al déu endins”.

L’entusiasme és una de les característiques del discurs de qui està conforme amb el que viu, amb allò que fa i amb allò que practica de manera habitual. Els psicòlegs descriuen també el fenomen contrari i li posen el nom de “dissonància cognitiva”, un estat d’ansietat que es produeix quan adoptem decisions que van en contra de les nostres creences o conviccions; aleshores pot produir-se, com a reacció, la minimització o manipulació de la realitat per tal de reduir l’ansietat, el conflicte intern.

Em ve al cap tota a questa reflexió perquè el passat divendres vaig tenir el goig de replegar el premi de la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes que es va concedir, en la seua vessant col·lectiva, a l’escola de Formació de Persones Adultes Germà Colon. El premi individual, va ser per a Pep Castellano, en reconeixement a la tasca realitzada en el camp de l’animació social. Els discursos del Pep i el meu insistien en la defensa del treball realitzat en les escoles per milers i milers de professionals que dia a dia s’esforcen i s’afanyen a fer la seua feina i el seu treball de manera digna i il·lusionada. Defensàvem l’escola pública i el compromís pedagògic com a motors del desenvolupament de la societat, com a eines al servei de la igualtat d’oportunitats.

Vicent Sales, regidor d’Educació de l’Ajuntament de Castelló, va agrair-nos el nostre discurs i ens va encoratjar a continuar endavant amb aquest entusiasme. Jo vull agrair aquestes paraules pel que tenen de reconeixement d’una realitat: la de milers i milers de professionals del món de l’ensenyament públic que, malgrat l’empitjorament progressiu de les condicions de treball per l’augment de les “ràtios”, per la manca de recursos de tot tipus, pels impagaments de la Conselleria, per la reducció del professorat, dels programes de suport educatiu... continuen treballant amb il·lusió perquè creuen en allò que estan fent i perquè saben que de la seua professionalitat depén el futur de milers de persones.

Es defensa amb entusiasme el que es viu dia a dia. Jo convisc amb companys i companyes que tots els dies entren en les seues aules i treballen colze a colze amb les seues alumnes i amb els seus alumnes per tal d’aconseguir els seus objectius. Sense cap mena de “dissonància cognitiva”. I, sempre, l’objectiu fonamental és aconseguir que siguen millors persones: més raonables, més crítiques, més solidàries, més compromeses i més felices. I moltes i molts de nosaltres pensem que això que sembla una utopia és cada dia una miqueta més a prop.

I ho veiem com a possible perquè hi ha una xarxa pública d’escoles que tenen en comú una sèrie de característiques: bons professionals, amb una molt bona disposició i formació; que no discriminen el seu alumnat pel que fa al gènere, les creences religioses o polítiques o les seues possibilitats econòmiques;  que tenen els recursos necessaris per fer front al seu compromís diari i quotidià amb la seua comunitat educativa. I tot això, només és possible amb l’escola pública, l’escola de totes i de tots.

Nosaltres vivim el dia a dia de la formació en aquest país i per això estem ben convençudes i convençuts de les seues possibilitats i de les seues febleses. Actes com el de l’entrega dels Premis de la Càtedra Soler i Godes ens reconforten pel que suposen de reconeixement a la tasca il·lusionant de formar i ensenyar, de viure i conviure a l’escola, de practicar i viure en la nostra llengua... De lluitar dia a dia per fer i construir l’escola que estimem: la pública.

TOMAR CONCIENCIA

AURORA MARTÍNEZ                               Mediterráneo, 2 - 12 - 11

Y puestos a hablar de la reducción del gasto público, me gustaría comentar lo siguiente:

Hay autonomías en las que se está entregando una factura informativa del coste que ha supuesto el necesitar una asistencia médica. Me estoy refiriendo, obviamente, a la sanidad pública. Se hace con la intención de que los ciudadanos tomemos conciencia de lo que cuesta la prestación de un servicio asistencial médico,  en este caso, aunque el dinero provenga de las arcas públicas, es decir, de todos los ciudadanos.

No sería una mala idea el que los altos cargos fuesen conocedores del gasto que supone un traslado a un acto oficial: el coche oficial, los guardaespaldas, la organización del evento en coordinación por parte de seguridad con los encargados del protocolo, etc., y todo esto porque el desconocimiento de una o varias partidas de gastos, hace que los altos cargos a nivel provincial, autonómico y nacional, no sean realmente conscientes de la inversión de capital público que se necesita para ese servicio oficial y que, quizá, podría ser replanteado para evitar un dispendio excesivo, todo lo cual redundaría en un ahorro en beneficio de todos los ciudadanos y en definitiva de nuestra nación.

Hay gastos que se pueden y se deberían evitar. La época de los grandes faustos ha pasado a la historia. La elegancia y solemnidad de los actos oficiales no son incompatibles con la sencillez.

 

Hay múltiples ejemplos en la historia moderna de personajes políticos que han demostrado su humildad en el comportamiento y sencillez en sus formas. El Primer Ministro que fue de Suecia Olof Palme fue uno de ellos. Hay que tomar conciencia.